23 nov. 2014

Un peu a Europa

Passejant entre Alemanya i Holanda, difícilment trobarem elefants, i per tant més difícil resultarà que siguin blancs. Però com el títol del blog no deixa de ser una metàfora o una paràbola, això que ho decideixin els lingüistes, encara tinc tema per continuar escrivint una mica.

A dos quilometres de Holanda, tinc establerta la meva nova residència. Estic a una comunitat que es diu Vlierhof, un lloc a pocs metres del Rin, en una zona tranquil·la, verda i humida. 

El salt ha estat si més no impactant, ja us podeu imaginar que entre l'aeroport de Kathmandú i el de
Dusseldorf hi ha una certa diferència. Sortir al carrer i no sentir les botzines ni veure plàstics cremant ni excrements de vaques, se'm va fer una mica estrany, i anar en tren i només sentir els ring-ring de les bicicletes de tan en tan... em vaig adonar que estava a Europa, però a l'altre Europa, es a dir, més enllà dels Pirineus.

Com us deia estic a una comunitat a on majoritàriament viuen holandesos. El lloc és molt bonic i te unes instal·lacions molt bones. Com a voluntari o nou membre, em toca treballar unes cinc hores al dia, participar en les tasques domèstiques i ajudar a continuar creant el camí del lloc a on estic. El temps bàsicament el dedico a treballar al hort, que estava gaire bé abandonat. Tenim dos hivernacles (un de plàstic i un de vidre) que després d'haver-los reparat, fent pegats allà on era menester, estan sent reactivats i a data d'avui comencen a tenir un to verd degut a que les primeres llavors han germinat. La feina, tot i la fred, és molt agradable i em deixen fer i desfer al meu gust, i fins i tot tinc el títol de coordinador dels horts.

La vida però no resulta del tot senzilla, no tot sempre és fàcil. La comunitat viu un període de canvis en el que a la direcció es refereix, nous membres han arribat poc a abans meu, que tenen la responsabilitat de canviar el rumb d'aquesta i fer-la sostenible i autosuficient. I aquí és on comencen els problemes, doncs les visions de com s'ha de fer de vegades prenen direccions contraries i provoquen discussions i sobretot, mals de cap. Això implica invertir molta molta energia mental fora del treball del dia a dia, i de vegades implica una dedicació quasi de vint-i-quatre hores. Poc a poc, la situació es va reconduint, i també el saber marcar els temps comuns i els d'estar tranquil, i que tot necessita d'un procés per a canviar, ajuda a gaudir més del temps aquí.


Els membres són d'allò més diversos, per una banda hi ha els membres fixos de la comunitat que hi
viuen i treballen per a tirar-la endavant, persones que tenen llogats apartaments o habitacions, i els voluntaris com nosaltres, que poden ser de llarga durada, ja va cap a quaranta dies que voltem per ací. La setmana no surto de l'àrea, doncs el dia és curt i quan s'acaba a les cinc ja és fosc, i els caps de setmana, aprofitem per explorar els voltants, les ciutats a Alemanya o Holanda, o passejades llargues per zones verdes, que aquí no falten. Els colors de la tardor aquí són magnífics, i els cels adquireixen uns colors pastel a les postes de sol, que combinen amb els mils marrons i grocs de les fulles de fulla caduca. 

Estem a una zona on la pela no falta, els cotxes que travessen les carreteres són BMW, Audi, Mercedes... I a on tot sembla haver estat acabat de fer o de netejar: no hi ha un paper al terra, un senyal de transit tort, o un jardí descuidat. Tot està impecable. El que és troba a faltar dins de tant ordre és un bon menjar, i és que aquí fora de les sopes extranyes, el pa amb mantega i melmelada, la cosa està fotuda. Aquesta és una de les discussions que nosaltres hem agafat com a bandera, i que perdem dia rera dia. Sort que hi ha algun supermercat als voltants, i tenen fruita, i sort que aquí compren oli d'oliva, i que les gallines donen bons ous, que et permeten fer-te una truita i sentir-te com a casa. No és que passem gana, és que de vegades no et sent ben alimentat. Però és que som llatins, i això s'ha de notar d'una forma o un altre. 





No hay comentarios:

Publicar un comentario