Una setmana a Varanasi

Uns quants quilòmetres avall del Ganges, tot i fer molta calor, el color de les aigües no convida a anar a fer una remullada. I és que aquí va a parar tota la porqueria d’un munt de ciutats pel camí i l’aigua no te el mateix color que a Rishikesh.

Aquí estem, a Varanasi o Benares, depèn de qui ho diu, una de les ciutats sagrades dins de l'hinduisme, doncs tots aquells que volen fugir del Samsara, la roda del renaixement, i d’alguna manera anar al cel vénen a cremar els seus cossos. Més que venen els porten, perquè ja estan morts! La ciutat antiga viu abocada al riu, que al llit occidental te els seus ghats, i és allà on cada dia gran multitud d’indis vénen a fer les seves oracions, banys purificats, ofrenes, o simplement a rentar-se ells i la roba. Jo ho he pensat, però al final he optat per treure’m la calor amb la dutxa del hostel.

La ciutat antiga és tot un entramat de carrers estrets, a on t’has d’obrir pas entre la gent, els venedors que et persegueixen, micos, escombraries, vaques molt grans i com a conseqüència de l’anterior merda de vaques. I és que clavegueram no hi ha, i tot trobar-ho tot força net en comparació amb altres ciutats, has d’anar molt amb compte a on trepitges, no fos cas que et decoressis el peu. Potser el més intens gràcies a les circumstàncies que us comento són les olors, que són molt intenses. La porqueria és acceptable, potser m’estic tornant massa tou.

Bé, arribem a la part més important dins de la tradició hindú, les cremacions de cossos. Hi ha dos o tres ghats que fan les pires funeràries, jo he visat el més gran on es cremen una mitja de cent cinquanta cossos diaris. Abans d’arribar, pels carrers de la ciutat hi ha muntanyes de llenya de diferent tipus i qualitat, i avall, arran d’aigua els cossos que esperen a ser incinerats. Hi ha uns senyors que fan piles ben fetes i que amb l’ajuda dels acompanyats posen el cos al mig, molts d’ells destapen el mort i es fan fotografies amb ell, i tot seguit amb uns talls d’herba seca encenen el cos i tiren diferents tipus de pols i mantega,

com a part de la cerimònia. Com us podeu imaginar l’olor és molt intensa, i es respira molt de respecte a l’ambient. Tothom està seriós, però ningú plora, i és que es veu que no es poden mostrar les emocions en públic entre els indis.

Potser el que més m’ha agradat de Varanasi és aquest aire d’antiguitat que roman en els carrers, els edificis, com si el temps s’hagués aturat. Un passeig en barca agafant una mica de distància et permet tenir una visió panoràmica i defugir del soroll, tot això junt amb la posta de sol és un molt bon record per guardar de la ciutat.

Només arribar, mentre buscàvem un lloc per dormir, vaig conèixer en Manolito, un indi de metre quaranta-cinc (sent generós) que deambula pels carrers i que li agrada practicar castellà. Tot el dia amunt i avall, diu que ven adhesius de déus, però a mi sembla que es dedica a altre tipus de ventes. Si algun dia fan la versió índia de “Amarcord” a Varanasi, no tinc cap dubte que li donaran un dels papers.