Retorn a la Fe

En mig de les muntanyes a l'oest de Tamil Nadu és troba un centre budista zen, aquest és el lloc a on estic
des de fa uns dies. Resulta que havia d'anar a visitar a un amic, però els plans de cop es van girar, i una recomanació de darrera hora em va fer arribar aquí sense ben bé saber que m'esperava. Així que sense rumiar-ho molt he acabat en un dels llocs més bonics i harmoniosos que fins ara he vist en aquest país. Jo no sé gaire del Zen, tan sols que és un corrent més del budisme i que te origen al Japó. El guia espiritual d'aquest encantador lloc és un vell capellà jesuïta de pell fosca que alhora està versat en aquesta filosofia oriental.

Entre meditacions i estones de silenci (no tot el dia estem sense dir res) aprofito per fer passejades pels jardins, excursions als cims propers i a un preciós bosc d'eucaliptus, conversar amb la gent d'arreu del món que aquí es troba, o abocar-me a la lectura en l'austera però confortable habitació que tinc, vaja, el lloc perfecte per a escriure la tercera novel·la. Ah! i el menjar és magnífic! A causa de tot això he decidit augmentar la meva estada inicial i romandre al centre uns quants dies més.


Al segon dia a la tarda, tot després de despertar-me de la migdiada, vaig anar a llegir el programa d'activitats al vespre, al suro vaig poder llegir: "zazen or eucharist in the meeting hall". Zazen és meditació, l'altre ja ho sabeu. Suposo que per les lleganyes no vaig veure el "or" que separava aquestes dues paraules, marcant que eren dues activitats diferents. Així que a les sis entro al meeting hall i gràcies a l'error interpretatiu el pare jesuïta em ve a rebre i em presenta davant de la resta dels feligresos donant-me la benvinguda a la comunitat. Total, que vaig acabar cantant el hallelujah igual que Mr. Bean (la missa era en anglès i tàmil) i combregant.

Muntanyes Russes

Fruit de la calor, què es mou en el llindar de 35-40 graus, i la sensació de què tot el que s'havia de fer ja s'ha fet, es desperta l'esperit viatger i apareix la necessitat d'emprendre altre cop la marxa. Adéu Auroville! Després d'una parada curta a Mamallapuram: una població costanera que té molts temples, molts hotelets, moltes botigues i restaurants, però pocs viatgers doncs la calor fa que la temperatura del mar fa que l'aigua sembli pixats, agafo el camí cap a les muntanyes que separen l'estat de Tamil Nadu de l'estat de Kerala.

Auroville. Percepcions dins les entranyes de la Utopia

Avís abans de començar: com el títol indica, aquest post intenta posar una mica de llum sobre que és Auroville, doncs a vegades els posts em serveixen per a fer una reflexió sobre el que vaig veient, i després d’un mes intento treure l’entramat d’aquesta tribu. Així que potser us resulta una mica pal, vosaltres mateixos si voleu continuar llegint.

Auroville pertany a la humanitat sencera, és de tothom i de ningú en concret, però no tothom pot ser aurovillià. La població d’aurovillians es reduïda si la comparem amb la gent que volta per Auroville. I és que ser aurovillià és pertànyer a tota una categoria que has de voler tenir i t’han de concedir la resta dels aurovillians, per tant, si vols convertir-te en ciutadà oficial has de fer una

Auroville. El dia a dia dins la utopia

Un mes després, continuo treballant a la granja cada dia, però després de tres setmanes dormint al dormitori comú he decidit canviar-me a una guesthouse. Tot i estar en un bon ambient, trobo a faltar la calma i la intimitat, i a més hi ha molta canalla que fa vida de campament més que de comunitat, ja us ho podeu imaginar: cuina desendresada, tambors i didjeridú, foc a la nit i cançonetes... potser m??estic fent vell i la veritat és què el meu esperit kumballa mai va ser molt fort.