El Tibet indià

Dharamsala, i en concret McLeod Gang, és l’assentament de tot l’exili tibetà. Aquí vénen en primera instància tots aquells que fugen del govern xinès a buscar un lloc on poder sentir i reivindicar els seus orígens. I és que el poble tibetà viu una situació d’ocupació des de finals dels 50, i des de llavors han anant construint un estat paral•lel a l’exili establint una democràcia en els darrers dos anys. A uns dos mil metres d’alçada ens hem quedat per més d’un mes amb la idea de fer la nostra casa d’aquesta població. Així que vam llogar una habitació amb dret a cuina, una mica apartada dels quatre carrers que componen el mapa d’aquesta plaça.

The Golden Temple

Altre cop a la carretera passant una nit a Jammu, capital econòmica del Kachemir i seguint el destí aconseguit: Amritsar, el cor del Punjab. La ciutat del Golden Temple, la capital religiosa dels Sikh. Aquells que fan servir un turbant, porten barba i no es tallen mai els cabells. Orgullosos de posat, elegants de moviments i molt seriosos, arriben d’arreu per visitar la joia de la corona, o

Curiositats d'aquesta gent

Després d'uns dos mesos llargs a l'India, em trobo en condicions de fer una petita llista de totes aquelles coses que a un li criden l'atenció, em sorprenen o bé m'exasperen. De ben segur que algun altre que hagi passat per aquest país pot tenir un punt de vista diferent, però qui escriu sóc jo, així que aquí van les meves percepcions:

La curiositat de la mirada:

Els indis t'observen fixament, miren amb aquells ulls tan foscos i amb posat d'atenció com si del teu següent moviment depengués la continuació de l'existència. Com dic és un posat, doncs potser el que hi ha a l'interior de la seva ment és qualsevol altre cosa menys tu.

La recollida selectiva:

El sistema de recollida d'escombraries és molt rudimentari, ni cal dir que la gent ho llença tot on els rota i en el moment que els va bé. Això vol dir que quan s'acaben les patates, la bossa surt disparada per la finestra de l'autobús. El normal és fer pilons al vespre amb totes els restes del dia. A continuació passen les diferents brigades de reciclatge: la que

Mira Mira Kachemira

 Si no fos pel plàstic que s'observa pel terra i sota els cotxes que passen per la carretera, un diria que Lamayuru és un salt a una altra època. Una petita població situada enmig dels Himàlaies amb un monestir que la corona. El sol il·lumina les formes dels cims, donant a aquests una grandesa incomparable. Després de gairebé un mes a Leh, enfilem el camí cap al Kachemir i fem una parada en aquest meravellós indret.

 Aquí el nostre periple es creua amb el d’una parella de genovesos amb els que hem establert una forta amistat i amb els que compartirem un tall de viatge. Visitant el monestir de Lamayuru, demanem al monjo la possibilitat d'assistir a la pregaria de la tarda. Ell ens accepta com a feligresos. L'incessant timbal i uns plats metàl·lics acompanyen la veu del monjo que recita les oracions en una llengua estranya, amb una pronunciació accelerada generant una atmosfera especial. El monjo, talles daurades de budes i nosaltres quatre, restem en actitud meditativa. Les vibracions de tot plegat conformen un so que desperta emocions difícils d'explicar, com si l'interior d'un s'estirés a cop de plat.