30 dic 2013

El desaparegut Regne de Vijayanagar

Des de Goa… cap a on anar? Proper destí? Molta gent parlava de Hampi, un poblat a on hi ha unes runes, molt tranquil. Així que deixant-nos portar per les suggestions ens dirigim cap a aquesta localitat. Ja sota la foscor de la nit, després d’un viatge de més de deu hores entre dos autobusos, arribem a una petita població de no més de tres carrers. Instal·lats, ja sopant, albirem des de la taula el que sembla ser la forma d’un edifici molt alt. La sorpresa me l’emporto quan surto de l’habitació al matí i em trobo amb un edifici imponent que és l’entrada d’un temple. Visitant-lo sembla que estem dins de l’imperi del rei Louie, el de la peli de Walt Disney del “Llibre de la Selva” amb micos inclosos, per tot arreu.

20 dic 2013

Anar sobre quatre rodes

He conduit a l’Argentina, al Marroc, a Roma, a Nàpols, a Sicília, tots llocs molt caòtics però cap de comparable amb l’Índia. Basicament, aquí es tracta d’avançar. Tant li fa que hi hagi dos carrils i un estigui tancat, ells avancen per l’altre i en creen dos de nous per l’exterior. Al mig potser hi circula una vaca i potser
s’està asfaltant la carretera (com us ho dic m’ha passat!). Finalment es troben dos cotxes de cara a pocs centímetres i darrera d’ells, altres vehicles que han fet el mateix i tots s’aturen.Tot s’atura i comencen les botzines, que solen durar uns quants minuts. De cop, apareixen dos o tres líders que reorganitzen el trànsit amb molta perícia fins que es reobre la circulació. Ningú s’emprenya.

16 dic 2013

Cap a aires més càlids

Com us explicaria la sensació de passar de dormir amb tres mantes a tombar-se sota un ventilador i ficar-se dins la mosquitera per tal d’evitar que els mosquits t’ataquin. Tot això a uns 30 graus de temperatura. Començava a fer molt fred per allà al Nord, així que vàrem decidir fer una fugida cap al tròpic, pensant que el desembre a la platja sonava força exòtic. I dit i fet, primer anàrem a Delhi i després d’un parell de dies, al
vespre arribàvem a la platja. I és clar, platges tropicals, palmeres, sorra blanca i fina, aigua salada... Instal•lats en un bungalou, confirmarem el que ens havia dit el noi que portava el negoci, que l’aigua estava a uns trenta segons de distancia.

28 nov 2013

El Tibet indià

Dharamsala, i en concret McLeod Gang, és l’assentament de tot l’exili tibetà. Aquí vénen en primera instància tots aquells que fugen del govern xinès a buscar un lloc on poder sentir i reivindicar els seus orígens. I és que el poble tibetà viu una situació d’ocupació des de finals dels 50, i des de llavors han anant construint un estat paral•lel a l’exili establint una democràcia en els darrers dos anys. A uns dos mil metres d’alçada ens hem quedat per més d’un mes amb la idea de fer la nostra casa d’aquesta població. Així que vam llogar una habitació amb dret a cuina, una mica apartada dels quatre carrers que componen el mapa d’aquesta plaça.

The Golden Temple


Altre cop a la carretera passant una nit a Jammu, capital econòmica del Kachemir i seguint el destí aconseguit: Amritsar, el cor del Punjab. La ciutat del Golden Temple, la capital religiosa dels Sikh. Aquells que fan servir un turbant, porten barba i no es tallen mai els cabells. Orgullosos de posat, elegants de moviments i molt seriosos, arriben d’arreu per visitar la joia de la corona, o

15 nov 2013

Curiositats d'aquesta gent

Després d'uns dos mesos llargs a l'India, em trobo en condicions de fer una petita llista de totes aquelles coses que a un li criden l'atenció, em sorprenen o bé m'exasperen. De ben segur que algun altre que hagi passat per aquest país pot tenir un punt de vista diferent, però qui escriu sóc jo, així que aquí van les meves percepcions:

La curiositat de la mirada:

Els indis t'observen fixament, miren amb aquells ulls tan foscos i amb posat d'atenció com si del teu següent moviment depengués la continuació de l'existència. Com dic és un posat, doncs potser el que hi ha a l'interior de la seva ment és qualsevol altre cosa menys tu.

La recollida selectiva:

El sistema de recollida d'escombraries és molt rudimentari, ni cal dir que la gent ho llença tot on els rota i en el moment que els va bé. Això vol dir que quan s'acaben les patates, la bossa surt disparada per la finestra de l'autobús. El normal és fer pilons al vespre amb totes els restes del dia. A continuació passen les diferents brigades de reciclatge: la que

2 nov 2013

Mira Mira Kachemira

 Si no fos pel plàstic que s'observa pel terra i sota els cotxes que passen per la carretera, un diria que Lamayuru és un salt a una altra època. Una petita població situada enmig dels Himàlaies amb un monestir que la corona. El sol il·lumina les formes dels cims, donant a aquests una grandesa incomparable. Després de gairebé un mes a Leh, enfilem el camí cap al Kachemir i fem una parada en aquest meravellós indret.

 Aquí el nostre periple es creua amb el d’una parella de genovesos amb els que hem establert una forta amistat i amb els que compartirem un tall de viatge. Visitant el monestir de Lamayuru, demanem al monjo la possibilitat d'assistir a la pregaria de la tarda. Ell ens accepta com a feligresos. L'incessant timbal i uns plats metàl·lics acompanyen la veu del monjo que recita les oracions en una llengua estranya, amb una pronunciació accelerada generant una atmosfera especial. El monjo, talles daurades de budes i nosaltres quatre, restem en actitud meditativa. Les vibracions de tot plegat conformen un so que desperta emocions difícils d'explicar, com si l'interior d'un s'estirés a cop de plat.

20 oct 2013

God save the Queen!


Anar a un casament a Ladahki genera molta expectació i més si és un casament reial. La núvia s'unia al príncep del Ladakh. Bé, al príncep sense regne ja que en aquesta regió no té poder des d'abans de la colonització anglesa. La cerimònia consta de dos dies, un de comiat de la futura esposa i que acaba quan el nuvi ve a cercar-la per endurse-la, i un altre dia propi de la celebració.

La primera jornada transcorregué, sobretot per part meva, amb nervis. Esperava trobar-me un munt d'autoritats, potser algun general amb bigotis i ulleres de sol i moltes medalles amb qui fer-me una foto per immortalitzar el moment. No va ser així, la vetllada anava per un altre cantó. Acompanyat per l'Alícia i la Cecília que lluïen trajos festius, arribarem i prenguerem lloc sota un porxo. Asseguts al terra al voltant d'una tauleta, a la part de les dones (homes i dones s'asseuen per separat, dones al mig i homes al voltant), vam estar-hi unes tres hores esperant, intercalant el "txai" de llet amb el de mantega. En un moment donat, ens vingueren a buscar la família de la guesthouse per tal que poguéssim conèixer la promesa que romania guardada en una habitació

16 oct 2013

Sobre Monjos


A Leh, els monjos estan arreu on miris, igual que les Stupas, les rodes d'oració i els monestirs. Amb la Cecília i una parella canadenca ens vam acostar a Hemis, el monestir més gran del Ladakh, tot seguint un cartell informatiu sobre la celebració d'un festival budista. Tanmateix, el que ens vam trobar va ser un concili per tractar temes sobre l'estat actual del budisme. La plaça interior del complex era plena de gent asseguda
al terra mentre una tribuna de monjos xerraven a l'exterior. No sé de què parlaven, doncs ho feien en ladakhi i tampoc sabria dir-vos si hi havia molta atenció per part de les seves mirades perdudes mentre passaven el rosari o giraven un objecte del qual desconec el nom. El que està clar és que quan el monjo de torn acabava, tothom aplaudia sense més dilació i assentien. Al cantó dels monjos esguardaven tot de nens-monjos, molts no tenien ni deu anys.



Un altre dia ens vam aproximar a la inauguració del festival internacional budista del Ladakh, allà hi havia personatges importants del govern de la regió, inclòs un ministre de l'Índia, algun europeu representant entitats budistes (majoritàriament alemanys) i líders espirituals budistes d'arreu d'Àsia. Aquí si que es parlava en anglès i després d'una hora llarga de presentacions vam poder contemplar danses tradicionals i actuacions de monjos que cantaven i ballaven. Per fi, vaig poder sentir les trompetes llargues que surten a la pel·lícula Kundun i que fan aquella vibració tan característica. Acabades les actuacions ens vam assabentar que les activitats continuaven en un centre a 14 km de distància, així que vam acabar en un bus ple de monjos de diferents països i tots amb hàbits diferents. Un cop al centre vaig conèixer un monjo de 15 anys. Quan va saber que era espanyol i més de Barcelona, es va emocionar moltíssim. No es perdia cap partit del Barça!! El noi em va explicar que havia entrat al monestir amb 5 anys, cosa que em va deixar pensatiu.

Per casualitat i en un sopar que vaig anar, em va tocar asseure al cantó d'un Lama (és més que un monjo), no molt més gran que jo. M'explicà que es decidí a fer-se monjo amb 4 anys i quan li vaig preguntar el perquè, em va dir que per sortir del Samsara, la roda de la reencarnació. Havia estudiat en una universitat al sud de l'India durant 18 anys i ara es dedicaria a meditar, llegir llibres i ajudar als pobres. Em va deixar ben sorprès. Jo intentava fer-li entendre que amb 4 anys semblava difícil que un nen tingués la capacitat de decidir el seu camí, que els nens del meu entorn no serien capaços de fer-ho. Ell només reia i no vaig entendre si m'entenia el que volia dir. Em digué que un dels principis bàsics del budisme és no enfadar-se mai. De fet, ell semblava molt feliç. Em pregunto si són els pares que porten els nens al monestir o bé són ells qui ho trien.

Al voltant del monestir que vaig visitar on es celebrava el concili budista hi havia una fira com les que es munten a les festes majors amb "trileros", aneguets per pescar i altres coses. Els monjos adolescents apostaven als daus i algun altre com mostra la foto, buscava un joguet per entretenir-se. En el fons, no som tan diferents, els nens-monjos continuen essent nens.

9 oct 2013

A cobert dels Himalaies

Leh és la capital del Ladakh. Els ladakhis són una ètnia diferent dels indis que ens hem estat trobant fins ara. Aquests tenen rostres orientals i de pell més clara però diferents dels tibetans o els nepalesos. En una conversa he sentit dir que els ladakhis provenen de Mongòlia. Majoritàriament són budistes i aquest tret defineix molt com es relacionen i afronten la vida. El cas és que tenen una llengua i costums propis i en aquest aspecte he pogut aprofundir una mica. El que sorprèn en arribar és la gran presència militar i és que estem en un punt just a la frontera amb la Xina i prop del Kachemir, la frontera amb el Pakistan. Tot això genera una situació d'ocupació contínua de soldats, casernes i punts de control que fan pensar que quelcom pot succeir en qualsevol moment.
Abans de sortir de casa em van passar el contacte d'una noia francesa que s'havia enamorat de l'Índia, la Cecília, i que estava a Leh per una temporada. Així que quan vam deixar el mini-bus encara amb tremolor al cos a causa de les vibracions durant el trajecte, vaig contactar amb ella. És una sort arribar a un lloc i trobar-se algú molt amable que et guia i et porta a un bon lloc on instal·lar-se i et tracta com un bon amic des del primer moment. Això és el que ha fet la Cecília amb nosaltres. Gràcies a ella, la relació amb la família de la guesthouse on ens hem instal·lat ha estat tan propera que només arribar ens van convidar a un casament de la seva neboda. El casament vindrà en una altra entrada del bloc.
Leh és un refugi comparat amb l'Índia que hem visitat fins ara. El monsó no hi arriba ja que les muntanyes el frenen i sembla que d'alguna manera això afecta a la gent. És molt més tranquil·la, amb un “julley” que exclamen per saludar-se, demanar o agrair i que fa que
s'aproximin a tu amablement. El paisatge és meravellós, estem a uns 3.500 metres i el que ens envolta és encara més alt; cims i cims en forma de dents de serra, els més alts amb polsim de neu. Tot això provoca dies assolellats i nits ben fresques. Instal·lats en el hostes amb la Cecília i només nosaltres com a únics hostes, ens podem permetre sentir-nos com a casa, preparar-nos un te, agafar verdures de l'hort i preparar el dinar o fins i tot, fer una truita de patates.
Les muntanyes amaguen indrets meravellosos i les imatges dels monestirs entre les altures apareixen i es repeteixen en uns quants quilòmetres. Pangong Lake potser ha estat el lloc que més m'ha sorprès de tot el que he vist. Un llac d'una alçada superior als 4.000 metres, on els blaus canvien amb el moviment del sol, igual que els colors de les muntanyes que l'envolten. Concilis budistes, meditacions, festivals de cultura ladakhi o anar al mercat a comprar per fer el dinar s'ha convertit en el nostre dia a dia.

24 sept 2013

Travessant el cel

Un altre cop a la carretera i és que com us explicava anteriorment el nostre destí és el Ladakh, l'estat
que es troba al ben mig dels Himalaies, i que per arribar s'ha de travessar passos de més de cinc mil metres d'altura. Hi ha dues opcions per a fer-ho, en dos dies fent nit a uns quatre mil i pico i dormint en tendes de campanya o tot de la tirada, que és el que vam decidir fer nosaltres. Així que a les dues del matí, una furgo ens va recollir en mig del carrer, a nosaltres i a una parella d'italians, un francès, una senyora índia i dues xinetes amb un rostre que recordava els pinipon i que es van passar les vint hores de trajecte dormint.

9 sept 2013

Stone Temple Pilots

Un bus urbà matiné ens porta a l'estació d'autobusos privats, on ens espera un "de luxe", una gran caixa amb rodes, amb una tele samsung, per fi podrem degustar un film indi!!.....Bollywood no m'ha arribat al cor, a més això de tenir l'altaveu a tota pastilla just a sobre del meu cap potser ha jugat en contra seva.


Al bus hem conegut a en Gino, un carter napolità tot vestit de negre, amb roba ben tècnica, preparat per encarar els Himalaies. Un tipus curiós que s'ha pateixat tot el món fent trekkings, un viatger insaciable amb el qual compartim unes deu hores de camí que ens porten a Manali. Es comença donar un dels denominadors comuns dels viatges, i és que es creuen pel teu recorregut gent que com tu va fent camí, i amb el que pots intercanviar experiències viscudes.


5 sept 2013

Imatges de Shimla














He came in through the bathroom window


Observant per la finestra del tren, començo a notar com l'aire refresca i el paisatge va canviant. Els edificis es converteixen en camps de cultiu, i a mida que anem guanyant altitud, en arbres. Un primer tren ens porta fins a Kalkha, i allà un segon fins al
que serà el nostre destí, Shimla. Aquesta ciutat, capital del Himachal Pradesh, va ser residència d'estiu del govern britànic, els quals varen portar el ferrocarril, fet que va
provocar el ràpid desenvolupament de la regió gràcies a la facilitat de transportar mercaderies i personal al peu dels Himalayas.

17 ago 2013

Ciutats, visions de Satanàs!!

El soroll de les botzines impertinents dels diferents vehicles (cotxes, motos, furgonetes, taxis, rickshaws, etc.) Penetra a l'interior del teu cervell i no pas com una música agradable. Semblaria ser que la intenció és obrir-se pas entre la multitud que emplena tots els racons dels carrers, però observant-ho amb deteniment potser no és així, potser és simplement una forma d'autoproclamar-se com a conqueridors d'un pedaç de món i alimentar la rabia que fa que les ciutats tirin endavant. I és que no estem davant de qualsevol, Dheli és un monstre on la riquesa i la misèria s'estimen. Tant ràpid com baixar la vorera o tombant el carrer, el fang i la porqueria t'atrapen i t'has d'entregar sense resistir-te, potser aguantat una mica la respiració, doncs la ferum dels pixats és la colònia dels pobres.

14 ago 2013

I perquè no un mico, un hipopòtam o una sargantana?

A l'antic regne de Siam, quan en algun dels seus racons apareixia un elefant blanc, representava símbol de joia i la monarquia organitzava sortides per tal de veure'l. Pels hindús, l'elefant blanc és símbol de bona sort. Us imagineu el que deu ser veure un elefant de color blanc? Si ja és increïble veure un elefant...

L'altre dia mentre compartia una estona amb uns amics i els hi explicava que estava buscant un nom pel blog, de forma que aquest donés una pista del que significa per a mi aquest viatge: una cerca de valors, de contrastos, d'emocions... La Mohana va dir:- una cerca d'elefants!! Quan li vaig comentar al meu tiet que marxava de viatge a Àsia, i que començaria per l'Índia em va dir que li portes un elefant blanc. Entre una cosa i l'altra em va semblar que ja tenia títol pel blog i, d'alguna forma, ja estava començant el viatge.